quatre pedres ...

girona

Curiositat: L’edifici més alt de Girona

Escrito por quatrepedres 22-05-2018 en Curiositats. Comentarios (0)

El Pirulí, la ciutat als seus peus

 La torre de telecomunicacions, popularment coneguda com el «pirulí», existent en el sector de la Font de la Pólvora de la zona de les Pedreres al costat mateix de l’antic fort dels Caputxins (1707) i del més modern polvorí d’artilleria (1924), fou construïda per la companyia Telefónica tot just encetada la dècada dels anys noranta del segle XX amb l’objectiu d’instal·lar-hi multitud d’antenes parabòliques per als diferents radioenllaços, bàsicament per als telèfons, televisió i ràdio del moment i també amb la vista posada als llavors imminents Jocs Olímpics de Barcelona’92, per tal de recollir les comunicacions provinents de Banyoles, subseu olímpica de les proves de rem.

  La seva història començà a principis de l’any 1989 quan Telefónica buscà un indret pels voltants de Girona per emplaçar-la. La zona escollida en primera instància fou la del Castell de Sant Miquel que finalment fou desestimada per considerar-se excessiu l’impacte visual d’una construcció de les seves característiques en aquell lloc. L’Ajuntament oferí com alternatives Montjuïc, el Puig d’en Roca i les Pedreres, lloc on finalment es portà a terme després del vist-i-plau de la Prefectura d’Aviació Civil i de l’oportuna redacció d’un Pla Especial juntament amb la requalificació dels terrenys escollits degut al interès social del projecte ja que el solar en qüestió estava qualificat dins el Pla General com a sòl no urbanitzable. Així, al mes de juliol de 1989, l’Ajuntament de Girona aprovà la venta dels terrenys a la companyia Telefónica per 25 milions de pessetes (150.000 €); en el mateix acord, el ple inclogué una clàusula en la qual es demanava garanties de que la torre a construir tingués un cert “valor arquitectònic”. El pressupost global s’enfilà fins els 700 milions de les antigues pessetes (4.200.000 €), dels quals 300 es destinaren a l’obra civil (torre i edifici annex) i la resta a tot l’equipament de transmissió. L’empresa Ferrovial SA fou l’encarregada de materialitzar el projecte que s’inicià el mes d’agost de 1990. Per a la construcció de la colossal torre de 112 m. d’alçada van emprar-se 1.100 m³ de formigó i 120 tones de varetes d’acer i va ser aixecada, en només un mes, per un procediment d’encofrat lliscant, a una velocitat de dos a tres metres per dia. Al peu de la torre s’hi construí l’edifici destinat, al seu moment, a servir d’instal·lació de radioenllaços i d’estació base per a serveis de telefonia mòbil automàtica, servei de radiomissatgeria, radiotelefonia de servei, radiotelefonia de grup tancat i d’altres possibles futurs serveis.

  Fou totalment enllestida el mes de setembre de 1991 i oficialment inaugurada a quarts de dues de la tarda del dia 25 de gener de 1992 pel llavors ministre de d’Obres Públiques i TransportsJosep Borrell, el qual assegurà que amb el nou pirulí Girona s’ha convertit en un dels punts més avançats del país en infrastrutura de telecomunicacions; alhora que el director provincial de Telefónica, Santiago Pratdepadua, qualificava l’obra d’aposta de futur de Telefónica.

  Des d’un primer moment, el monumental cilindre de formigó aixecà certa polèmica ciutadana, no tant per la seva conveniència tècnica a favor de la modernització de les telecomunicacions, si no des del punt de vista estètic, més que res per l’impacte visual que provocava en la fins llavors tradicional imatge de Girona. Més encara quan, a finals del mateix 1992, la premsa gironina esbombà la seva poca, per no dir quasi nul·la, activitat, ... el «pirulí» de Girona treballa sota mínims. Sembla ser que, fins i tot, la seva participació en el procés de comunicació entre Banyoles i el món dels Jocs Olímpics Barcelona’92 va ser totalment simbòlica, un “roc a la faixa” per si fallava el sistema principal, funcionant només una petita antena parabòlica de la companyia Alcatel que connectà la subseu amb la xarxa de l’organització dels Jocs a través del sistema Trucking (radiofonia) que permetia crear diferents grups tancats amb un únic equip fent possible les comunicacions bidireccionals però no simultànies (l’emissor i el receptor es diuen la paraula «canvi» per agafar el torn de paraula).

  A l’any 1994, amb l’arribada de la Telefonia Mòbil Automàtica (TMA), el sistema de recerca paneuropeu (anomenat Ermes permetia enviar missatges unidireccionals per i des de tot Europa) i d’altres avenços del moment donaren una mica d’aire i esperança als 700 milions d’inversió. Però només va ser un petit miratge, malauradament, la imparable evolució de les noves tecnologies en el terreny de la telefonia, la televisió i la imatge digitals va anar per uns altres costat i la gegantina construcció de ciment continuà funcionant sota mínims fins arribar als nostres dies.

  Malgrat ser una “versió modesta” de la que, per la mateixa època, es construí a la serra de Collserola de Barcelona, la seva impressionant estructura troncocònica amb base rodona i columna de formigó amb el terç superior bastit amb plataformes circulars o anelles i acabada amb una llarga antena metàl·lica la situa, amb els seus 112 m. d’alçada total, en l’edifici més alt de Girona i un dels punts més emblemàtics del modest skyline de la ciutat. Passat el quart de segle de la seva construcció, pot ser ha arribat el moment de recuperar-la per a la ciutat i, aprofitant la seva alçada i situació, convertir-la de manera permanent en un privilegiat mirador de Girona i els seus voltants com ja va fer-se esporàdicament els estius de 1996 i 1997 amb la iniciativa turística municipal anomenada "Girona des dels turons: una visió poètica".

Algunes dades tècniques:

-  Alçada sobre el nivell del sòl: 112 m.

-  Elevació sobre el nivell del mar: 178 m.

-  Profunditat fonaments: 25 m.

-  Altura fust formigó: 82 m.

-  Altura pal metàl·lic: 30 m.

-  Forma: troncocònica amb 9 m. de diàmetre exterior a la base i de 4,4 m. a la cota 80

-  Gruix del formigó: 45 cm. a la base i 30 cm. al cim

-  Plataformes obertes: 9

-  Plataformes tancades: 1

-  Oscil·lació: 2 cm. amb vent de 120 Km/h  (pot aguantar vents de fins a 380 km/h)

-  Graons fins la base metàl·lica: 412

-  Balises: 2 d’alta intensitat situades a 55 i 112 m. respectivament

-  Edifici annex d’equipaments: 2 plantes i 500 m²

-  Superfície total parcel·la: 2.000 m²

-  Pressupost obra civil: 300 milions de pessetes (1.800.000 € aprox.)

-  Cost total equipada: 700 milions de pessetes (4.200.000 € aprox.)

  A part del ja sabut nom de «pirulí», en referència al motiu per la que es coneix a la similar madrilenya torre de comunicacions Torrespaña (232 m.) construïda entre els anys 1981 i 1982 per donar cobertura al Mundial de Futbol Espanya-82, durant els seus dos decennis de vida, la premsa gironina l’ha “rebatejat” amb multitud de curiosos noms per (mal)parlar-ne, aquí en teniu uns quants: “el cilindre de Telefónica”, “l’intrús nocturn” (en referència als seus senyals lluminosos), “sinistra construcció”, “campanar modern”, “gegant adormit” (per la seva poca activitat), “hectòmetre de ferro i ciment” (per la seva alçada) i “catedral de fi de mil·lenni”.

Fotografies de la construcció prodecents del CRDI de Girona. 

Curiositat: Una antiga llinda de porta al jardí

Escrito por quatrepedres 11-05-2018 en . Comentarios (0)

Un dels pocs records de l’antic temple de Sant Feliu de Domeny

  El dia 5 de febrer de 1939, durant les darreres cuetejades de la Guerra Civil pels voltants de Girona, va tenir lloc gran una gran explosió produïda per la voladura, en plena retirada, de l’antiga església de Sant Feliu de Domeny per part d’un batalló d’artilleria de l’exèrcit republicà que havia estat acampat en el veí aeròdrom de la Joheria i que havia utilitzat l’edifici parroquial com a polvorí.

  Per portar a terme la voladura, els soldats republicans, disposaren diverses càrregues explosives en llocs estratègics per assegurar-se la destrucció total de l’edifici, fins i tot col·locaren una gran bomba dalt del campanar. Malgrat tot, hi hagué una fallada en la metxa i uns soldats (dos com a mínim) que s’acostaren per solucionar el problema no tingueren temps de sortir-ne en vida. L’explosió fou tant terrible que s’escoltà a molts quilometres de distància i l’ona expansiva va trencar els vidres de les finestres de totes les masies situades en un radi aproximat de 500 m. Milers de pedres, tan de l’església com de la rectoria, sortiren disparades, així com trossos de la campana i multitud d’ossos dels silenciosos inquilins del veí cementiri, escampant-se per tot el veïnat. Una de les pedres, de dimensions considerables, caigué sobre una noia que en aquell moment passava vora la carretera, morint víctima del brutal impacte.

  Acabada la guerra, un veí proper del gran casal de la Joheria recuperà la llinda superior d’una de les portes de Sant Feliu de Domeny. La inscripció que duia està molt esborrada i és il·legible, però encara s’hi pot distingir, al centre, un dibuix representant una creu sobre un triangle (el món Gòlgota, el lloc on, segons la tradició cristiana, morí Jesús). 

Sant Feliu de Domeny abans de la seva destrucció (Foto: CRDI reg 23663)


Curiositat: L'àngel misteriós

Escrito por quatrepedres 11-05-2018 en . Comentarios (0)

Les dues vides d'una figura.

 En un lloc recòndit i força amagat, a redós de la muralla, del poc conegut pels gironins barri de Sant Pere hi ha un dels jardins més bells, tranquils i misteriosos de Girona. El Jardí de l’Àngel que deu el seu nom pel fet d’estar situat al capdavall del carrer de l’Àngel. Creat l’any 1998, deu el seu origen en una horta que hi havia en aquest mateix lloc on, periòdicament, s’hi reunien uns quants intel·lectuals. En el jardí hi ha dues figures que representen aquesta presència divina: un a l’interior que representa Metatron i una altre sobre mateix de l’entrada provinent del cementiri de Girona amb una terrible història sobre les seva esquena.

  El curiós i trist origen d’aquest àngel sense nom que presideix l’entrada al jardí me la va explicar la Dolors Sànchez i veu, directament, dels foscos temps, no tant llunyans, dels primers anys de dictadura franquista ...

  Explicava la Dolors que a la matinada del dia 28 de juliol de 1939 es produí una de les execucions més nombroses de la repressió de postguerra. Aquell dia, a les tàpies del cementiri de Girona, un escamot de guàrdies civils executaren, amb metralladora, 69 presoners, molts d’ells, més de la meitat, menors de 25 anys. Una d’aquelles víctimes fou un jove de 23 anys, Martí Pou, veí del carrer Mercaders on els seus pares regentaven una popular carnisseria. Curiosament, en Martí havia estat un dels universitaris que havien donat classes a l’Institut Vell fins que fou cridat per enrolar-se a l’Exèrcit Republicà (132 Brigada Mixta). Uns anys després de la seva mort, els seus pares i la seva xicota, en record seu, encarregaren l’estàtua d’un àngel, amb la cara del difunt, que col·locaren a la zona de les foses comunes on estaven enterrats tots els afusellats i on, alguns dels familiars, s’havien fet seves petites parcel·les de terra per plorar els seus. A l’any 1981 l’Ajuntament feu una primera dignificació del sector on hi reposen els 519 afusellats a les tàpies del cementiri i la figura de l’àngel, juntament amb tots els altres objectes de culte del les petites parcel·les, fou enretirat a un tètric cul de sac que hi ha darrera la capella. Per sort, algú la va recuperar.


Arqueologia de l'aigua: Una "isla" al mig del pla

Escrito por quatrepedres 01-02-2017 en Arqueologia de l'aigua. Comentarios (0)

El carrer Illa de Santa Eugènia de Ter

  Si busquem el significat de la paraula “illa” al diccionari veurem que ens diu: «porció de terra envoltada d’aigua per tots costats». Per tant, es fa molt difícil imaginar una illa a l’antic poble de Santa Eugènia de Ter, però, la veritat és que, durant molts anys, n’existí una, avui del tot oblidada.

  El carrer Illa, situat al veïnat de La Rodona de Santa Eugènia de Ter, existeix al nomenclàtor des de 1930 i el seu nom ve donat pel fet que, al final d’aquest, hi havia un petit pont de pedra que, salvant el llit de riu Güell, conduïa a una porció de terra, de forma vagament triangular, popularment coneguda com “la isla” ja que estava envoltada per les aigües del riu Güell (abans d’ésser desviat), la sèquia Monar (abans de soterrar-se) i un canal de derivació (avui desaparegut) que comunicava ambdós. És a dir, una vertadera illa de terra, amb “quatre cases” al seu extrem oest i uns quants camps i hortes a la resta, completament envoltada d’aigua, tal i com es pot veure en la fotografia aèria de l’any 1938.

  Un nom de carrer gens arbitrari i del tot lògic, ... en el seu moment.

Arqueologia bèl·lica: Monument misteriós al cementiri de Girona

Escrito por quatrepedres 29-11-2016 en Arqueologia bèl.lica. Comentarios (0)

De quan el braç dret de molta gent tenia una molla ...

  Al cementiri vell de Girona, en un discret racó, hi ha un monument construït amb blocs de pedra i amb una creu gravada, res estrany si es té en compte el terreny sobre on està situat. Però, el fet que també s’hi observi clarament el lloc on, en d’altres temps, hi havia hagut una inscripció avui esborrada, el fa realment misteriós.

  Doncs bé, val a dir que aquest monument va aterrar al cementiri el mes de febrer de 1988, quan les Brigades Municipals el van desmuntar, bloc a bloc, del seu lloc original: la plaça Poeta Marquina. Fins no fa molt, encara s’hi podia llegir la seva inscripció: "La IV División Navarra a sus caídos en esta zona. 1936-1939"

  Originàriament, fou col·locat l’any 1945, durant la dura postguerra, en la popularment coneguda com a plaça del Carril per, tal i com anunciava la seva inscripció, retre homenatge, tant a gust del dictador, als “caídos” de les tropes de la IV División de Navarra que, comandades pel general Camilo Alonso Vega, íntim amic de Franco, i encapçalades per un grup de Tropas Regulares Indígenas a cavall, a les 10 del matí del dia 4 de febrer de 1939, entraren, sense cap resistència a una Girona fumejant, mig enrunada, desolada i famolenca, amb més de 120 edificis afectats pels bombardeigs i els incendis provocats. Aquells soldats “llibertadors” que desfilaren entre els “alegres i esperançats” partidaris franquistes, molts dels quals penjaren llençols blancs al balcó de casa seva, que els aclamaren amb entusiastes crits tot fent la imposada salutació feixista, braç dret enlairat. Per contra, els “perdedors” que no havien aconseguit fugir de la ciutat els “reberen” tancats i en silenci dins les seves llars tot tement el pitjor. Segons la premsa franquista de l’època, aquell dia, per fi s’havia produït "la gloriosa liberación de la última capital catalana" (El Avisador Numantino) i, per tant, la ciutat ja es trobava dins la "España de Franco"; "GERONA ES YA DE ESPAÑA", fou el contundent titular del Noticiero de Soria.

Fotos superiors: Les tropes franquistes, amb el general Camilo Alonso Vega al capdavant, passant per l'actual Rambla de la Llibertat (Portada de la revista FOTOS: semanario gráfico nacionalsindicalsta; núm. 103 del 18 de febrer de 1939) i el monument en el seu enclavament original abans d'ésser desmuntat i traslladat (CRDI).


Curiositat: Val a dir que aquest monument no és únic i original. Existeixen un munt de còpies idèntiques del mateix (només canvia un xic el text de la inscripció depenent del lloc on està enclavat) repartides pels llocs on la IV División de Navarra va exercir de ferri “llibertador”. Actualment, trobareu el mateix monument a Santander, Reinosa, Múrcia, Vinarós, Legutio i Benicarló. Segurament, n’hi havia hagut molts més.

Monuments idèntics de Reinosa i Múrcia.