quatre pedres ...

HISTÒRIA D'ESPARDENYA amb Jaume Prat i Pons

"La història només parla dels rics, menys algunes vegades quan també recorda els herois"

Curiositat: El lledoner del carrer Sant Dionís de Salt

Escrito por quatrepedres 27-01-2017 en . Comentarios (0)

El darrer supervivent del s. XIX

  El gran lledoner que hi ha davant el número 25-27 del carrer Sant Dionís és, segurament, l’arbre més antic del poble de Salt. El darrer supervivent d’una renglera de lledoners plantats en una data indeterminada del segle XIX al voral de l’antic camí ral de Girona a Amer. 

  Val a dir que, a principis dels anys vuitanta del segle passat, encara restaven tres exemplars dempeus, tot i que, en anys posteriors, dos d’ells van ser talats durant la urbanització del sector. Suposem que l’exemplar que ens ocupa deuria salvar-se pel fet de no “fer nosa” al progrés i, per tant, pels pèls, va aconseguir convertir-se en l’únic espècimen saltenc en veure dos canvis de segle. I per molts anys!

  El que és segur és que a l’any 2003 ja només en quedava un, així es suposa pel fet que l’escola bressol municipal que es va bastir al seu costat porta de nom “El Lledoner”, en singular.

Curiositat: es dóna la casualitat que l’arbre més antic de la veïna ciutat de Girona és també un lledoner, aquest està situat al pati de la casa número 237 del carrer del Carme, poc abans d’arribar al Cementiri Vell.

Arqueologia de l'aigua: La font de l'escorxador de Salt

Escrito por quatrepedres 27-01-2017 en Arqueologia de l'aigua. Comentarios (0)

La darrera font "provisional"

  Un cop passat el pont de la Central del Molí en direcció al Pla dels Socs, al costat mateix de l’antic escorxador (el matadero), hi ha una curiosa font feta de rajols. Malgrat que fa anys que no està operativa, és la darrera que resta dempeus de totes les “fonts provisionals”  construïdes a Salt entre els anys 1972 i 1980, la majoria d’elles l’any 1973, i que foren enderrocades o substituïdes per altres l’any 1982 . Però, quina és la seva història?

  A principis dels anys setanta del segle passat, amb la construcció de l’autopista (1971), es procedí a la desviació de la riera de la Massana. El nou llit de la riera es va fer a molta més fondària de la necessària i aquesta fou la causa de que es destruïssin gran part de les deus que subministraven aigua al pous tradicionals de la vila. El resultat fou que a l’any 1972 gran part dels pous de Salt van quedar eixuts sense aigua. Un gran problema pels vilatans si tenim en compte que el poble encara tardaria anys a estar connectat a la xarxa d’aigua potable i que els pous eren l’únic mitjà per poder disposar d’aigua als habitatges. Una solució, tot i que força cara i no garantida al 100%, era enfondir els pous  2 o 3 metres, però no tothom estava disposat a fer-ho. 

  Com a solució ràpida i efectiva, tot esperant que es fes realitat el projecte de portar la xarxa d’aigua potable de la potabilitzadora de Montfullà fins a Salt, l’Ajuntament dictaminà fer pous (de 20 a 25 m. de fondària) i connectar-los a fonts públiques per tal de subministrar aigua potable als veïns del poble. Fonts com les dels carrers Major (Escola La Farga), Sant Antoni i Moreneta, les de les places del Veïnat, de Sant Jaume, de la Vila i del Grup Verge Maria, la del passeig dels Països Catalans, ... Algunes d’elles simples embalums fets de rajol en forma de gegant hexaedre allargat (que servia de dipòsit) amb unes quantes aixetes. A partir d’aquell moment, va ser una cosa habitual veure cues de gent anant a buscar aigua en aquelles fonts proveïda de garrafes, galledes i algun “invent” casolà per no haver d’estar tota l’estona prement el polsador de l’aixeta; ... fins a l’any 1978, quan l’aigua potable començà a arribar a les cases de Salt.

  L’any 1982 es procedí a l’enderroc d’aquelles senzilles, però efectives, fonts provisionals essent substituïdes per d’altres més modernes o més artístiques connectades a la xarxa d’aigua potable. Només en subsistiren dues tal qual: la del carrer Major/Escola La Farga i la de l’escorxador. 

Avui, més de quaranta anys després, només la font de l’escorxador, tot i que molt malmesa i sense aigua, encara aguanta en seu lloc original malgrat la seva etiqueta de “provisional”. També, sota els emplaçaments d’aquelles fonts encara hi ha els seus respectius pous ja que només es van tapar però no pas cegar, ... per si de cas. 

  És una llàstima que l’Ajuntament no la torni a posar en funcionament, no crec que l’operació costés gaires diners i en podria gaudir un munt de gent que transita camí del Pla dels Socs, de les Deveses, del carril bici o, simplement, cap el proper Institut.

Arqueologia de l'aigua: El pont de la Central Elèctrica de Vilanna

Escrito por quatrepedres 26-01-2017 en Arqueologia de l'aigua. Comentarios (0)

Un pont a enlloc

  A la part del darrera de la Central Elèctrica de Vilannna hi ha un curiós pont que, actualment, no porta a gaire enlloc ja que el camí s’acaba en un camp de blat de moro. Una potent obra d’enginyeria que permetia salvar al canal de derivació del salt d’aigua de la central elèctrica. Aquesta, d’estil modernista, va ser dissenyada, a petició de Ramon Berenguer i Llobet, compte de Berenguer i Marquès de Garcillano, per l’arquitecte Joan Roca i Pinet, entrant en funcionament l’any 1906 amb maquinària de l’engenier B. Thomas Sala de “Construcciones Hidráulicas e Industriales”.

  Qui sap si aquest pont, en temps reculats, era l’accés a un dels molts camins de carro que, amb els anys, s’han anat perdent per les nostres contrades ...