quatre pedres ...

HISTÒRIA D'ESPARDENYA amb Jaume Prat i Pons

"La història només parla dels rics, menys algunes vegades quan també recorda els herois"

Curiositat: El Flatiron català de Barcelona

Escrito por quatrepedres 15-12-2016 en . Comentarios (0)

Un edifici triangular en el carrer del Triangle

  A Manhattan (Nova York) hi ha un munt d’edificis emblemàtics entre els que destaca, per la seva peculiar forma triangular (o de planxa) el Flatiron Building (originàriament Fuller Building) que, situat al número 175 de la Quinta Avinguda amb Brodway, projectat per l’arquitecte Daniel H. Burnham i construït l’any 1902, va ser, amb els seus 21 pisos,  l’edifici més alt de la ciutat del seu moment.

 Però no ens cal anar tant lluny per contemplar un edifici de forma triangular que, modestament, ens recordi al parent ric novaiorquès.  A Barcelona, molt a prop de l’antic mercat del Born, a la cantonada formada pels carrers del Rec i del Triangle, hi trobem el seu parent pobre: un curiós i estret edifici de cinc plantes de forma també triangular que impressiona només veure’l ja que sembla ben bé que, per la seva aparent fragilitat, es pot desintegrar en qualsevol moment. Aquest no el va dissenyar cap arquitecte de renom, ni pretenia ser l’edifici més alt de la ciutat, ni tant sols té nom oficial, tot i que la gent del voltants el coneix com “el Flatiron català”, només se sap que se li va donar aquesta curiosa forma per tal d’aprofitar fins el darrer mil·límetre el solar que ocupa.

  El que no he pogut esbrinar és que va ser primer, si el carrer del Triangle o l’edifici amb forma triangular. Casualitat?

Curiositat: Una cabina de telèfon al s. XXI

Escrito por quatrepedres 13-12-2016 en . Comentarios (0)

Quan fer una trucada telefònica era tot un ritual

  Malgrat que l’origen de les cabines telefòniques al nostre país cal buscar-lo als anys trenta del segle passat, no fou fins als anys seixanta quan apareixerien les recordades cabines tal qual vam conèixer (i utilitzar) els que tenim una certa edat.

  Aquelles caixes metàl·liques, d’estructura d’alumini envidriades i amb portes corredisses, que moltes vegades no tancàvem del tot per por a no poder-ne sortir (i més després de veure com en José Luís López Vázquez hi quedava tancat a la pel·lícula “La cabina”), i amb un massís i contundent telèfon (primer amb marcador de disc i, més tard, de botons), van servir a diverses generacions per comunicar-se molt abans que s’inventessin els telèfons mòbils, llavors pura ciència ficció tal i com ens havia mostrat la recordada sèrie televisiva Star Trek. Des d’aquelles baluernes es podien fer trucades provincials, nacionals i internacionals, demanar un número de telèfon a informació (al núm. 003 on hi havia una, més o menys, simpàtica operadora i no un robot com ara) i, fins i tot, es podia demanar l’hora exacte (llavors si que et sortia una veu robotitzada). També, algunes d’elles, disposaven de la corresponent Guia Telefónica de la província en suport paper que, la majoria de vegades, estava més que “sabotejada”.

  Per justificar la necessitat de les cabines telefòniques hem de tenir en compte que, en aquella època no tant reculada, no tothom disposava de telèfon fix a casa i que, per a poder-ne disposar, la Compañía Telefónica Nacional de España (CTNE) tardava un any a muntar-te’l des del moment que el demanaves, així va passar a casa meva l’any 1972 ..., i encara gràcies!

  Per poder trucar havies d’inserir, en un primer moment fitxes i, més tard, monedes, llavors pessetes (1, 5, 25, 50 i 100 ptes), que et donaven un temps limitat de trucada i que, per tant, t’obligaven a anar posant monedes quan, mentre parlaves, senties el característic “pip” que t'indicava que el saldo estava a punt d’exhaurir-se. També existia la picaresca per estalviar-se de pagar per trucar; recordo de posar-hi volanderes metàl·liques de grossor similar a un moneda de duro (5 ptes), tot i que no sempre funcionaven i el que aconseguies era embussar-lo i no poder trucar, també de posar-hi una moneda amb un cordill o fil de cuca i estirar perquè quedés en un punt de “no retorn” que permetia trucar un temps indefinit i, fins i tot, havíem arribat a fer un invent amb un encenedor de cuina Magiclick i dos cables amb el qual donàvem impulsos elèctrics al cos metàl·lic del telèfon i que ell interpretava com a monedes introduïdes. Quins temps!

  També, moltes vegades, quan localitzaves un cabina te la trobaves inservible: manipulada, amb el cable de l’auricular tallat, el calaix de les monedes rebentat, els vidres trencats, ... Sempre vaig suposar que aquest era el motiu de que, moltes vegades, hi havia dos cabines de costat. Malgrat que a Espanya van arribar a haver-hi més de 100.000 cabines, avui és una vertadera tasca detectivesca barrejada amb la sort el fet de trobar-ne una de les 25.000 més modernes cabines en forma de tòtem publicitari amb un telèfon a cada costat, un d’ells adaptat.

  Ah! i també hi havia locutoris de la mateixa Compañía Telefónica des d’on es podia trucar, còmodament assegut, dins d'un petita cabina individual. I si ho feies més tard de les 20 hores o en cap de setmana la trucada et sortia per menys de la meitat de preu.

  És una llàstima que aquí no s’hagin conservat algunes d’aquelles entranyables cabines com a record tal i com han fet en alguns poblets de la Catalunya Nord, on encara te’n trobes com a una mena de monuments integrats al paisatge urbà.