quatre pedres ...

HISTÒRIA D'ESPARDENYA amb Jaume Prat i Pons

"La història només parla dels rics, menys algunes vegades quan també recorda els herois"

Arqueologia bèl·lica: Monument misteriós al cementiri de Girona

Escrito por quatrepedres 29-11-2016 en Arqueologia bèl.lica. Comentarios (0)

De quan el braç dret de molta gent tenia una molla ...

  Al cementiri vell de Girona, en un discret racó, hi ha un monument construït amb blocs de pedra i amb una creu gravada, res estrany si es té en compte el terreny sobre on està situat. Però, el fet que també s’hi observi clarament el lloc on, en d’altres temps, hi havia hagut una inscripció avui esborrada, el fa realment misteriós.

  Doncs bé, val a dir que aquest monument va aterrar al cementiri el mes de febrer de 1988, quan les Brigades Municipals el van desmuntar, bloc a bloc, del seu lloc original: la plaça Poeta Marquina. Fins no fa molt, encara s’hi podia llegir la seva inscripció: "La IV División Navarra a sus caídos en esta zona. 1936-1939"

  Originàriament, fou col·locat l’any 1945, durant la dura postguerra, en la popularment coneguda com a plaça del Carril per, tal i com anunciava la seva inscripció, retre homenatge, tant a gust del dictador, als “caídos” de les tropes de la IV División de Navarra que, comandades pel general Camilo Alonso Vega, íntim amic de Franco, i encapçalades per un grup de Tropas Regulares Indígenas a cavall, a les 10 del matí del dia 4 de febrer de 1939, entraren, sense cap resistència a una Girona fumejant, mig enrunada, desolada i famolenca, amb més de 120 edificis afectats pels bombardeigs i els incendis provocats. Aquells soldats “llibertadors” que desfilaren entre els “alegres i esperançats” partidaris franquistes, molts dels quals penjaren llençols blancs al balcó de casa seva, que els aclamaren amb entusiastes crits tot fent la imposada salutació feixista, braç dret enlairat. Per contra, els “perdedors” que no havien aconseguit fugir de la ciutat els “reberen” tancats i en silenci dins les seves llars tot tement el pitjor. Segons la premsa franquista de l’època, aquell dia, per fi s’havia produït "la gloriosa liberación de la última capital catalana" (El Avisador Numantino) i, per tant, la ciutat ja es trobava dins la "España de Franco"; "GERONA ES YA DE ESPAÑA", fou el contundent titular del Noticiero de Soria.

Fotos superiors: Les tropes franquistes, amb el general Camilo Alonso Vega al capdavant, passant per l'actual Rambla de la Llibertat (Portada de la revista FOTOS: semanario gráfico nacionalsindicalsta; núm. 103 del 18 de febrer de 1939) i el monument en el seu enclavament original abans d'ésser desmuntat i traslladat (CRDI).


Curiositat: Val a dir que aquest monument no és únic i original. Existeixen un munt de còpies idèntiques del mateix (només canvia un xic el text de la inscripció depenent del lloc on està enclavat) repartides pels llocs on la IV División de Navarra va exercir de ferri “llibertador”. Actualment, trobareu el mateix monument a Santander, Reinosa, Múrcia, Vinarós, Legutio i Benicarló. Segurament, n’hi havia hagut molts més.

Monuments idèntics de Reinosa i Múrcia.

Arqueologia bèl.lica: El Col·legi Groc, un miratge al mig de l'horror

Escrito por quatrepedres 28-11-2016 en Arqueologia bèl.lica. Comentarios (0)

Quan les escoles es pensaven pels nens ...

  A finals de l’any 1936, en plena Guerra Civil (1936-1939), amb un cens escolar de 360 alumnes, l’Escola Mixta de Pla de Ter (nom amb què es conegué l’antic poble de Santa Eugènia de Ter mentre durà la guerra) situada a l’antic edifici de la rectoria, no reunia ni de bon tros les condicions més idònies per a la seva finalitat, "... de poca capacidad y absolutamente inaceptables por estar faltos de higiene; carece también de campo de juegos y no reunen en mucho las condiciones técnicas vigentes". Així, al mes de febrer de 1937, el Consell Municipal, va aprovar la creació d’una Escola Graduada de vuit graus o seccions i la construcció del corresponent edifici escolar en un terreny de secà, popularment conegut com El Pedreguet, molt proper al pont del Dimoni i a la via del Tren d’Olot.

  L’encarregat de l’ambiciós projecte fou l’arquitecte Emili Blanch Roig (La Pera, 1897-Girona, 1996), que dissenyà una moderna escola clarament inspirada en l’estil racionalista, és a dir, prioritzant la funcionalitat i pensada pels qui realment havien d’utilitzar-la: mestres i escolars; tant per l’emplaçament (lo suficientemente distanciado de cualquier posible edificación lindante que pueda privarle el que disfrute el máximo de soleamiento), el sistema constructiu (con los procedimientos más ventajosos posibles con tal de dar al edificio la màxima solidez y perfección), els equipaments (vestíbulos roperos, 8 aulas de 54 m², salas de trabajos manuales y labores, despachos para profesores, una espaciosa sala de actos, biblioteca, WC, urinarios, labavos duchas, calderas de calefacción, ...) i la distribució (en forma que todas las Aulas tengan la misma orientación al mediodia).

  Les obres del nou Grup Escolar, nom que rebien les escoles en temps de la II República (1931-1939), es portaren a terme durant tot l’any 1938, però, malgrat que es va fer una mena d’inauguració convidant a tots els veïns del poble a una arrossada popular al pati de l’escola, la Guerra Civil finalitzà abans aquestes s'enllestissin del tot. L’edifici escolar es va acabar definitivament l’any 1942 (mentrestant, les classes foren impartides pel capellà de la parròquia, conegut com a "mossèn Cassola", en un local del carrer Costabona) i, durant anys, a més d’Escuelas Nacionales, l'edifici també va servir com a seu de l’Ajuntament i del Jutjat de Pau (ambdós fins l’any 1963 en que el municipi fou annexionat a Girona), d'església parroquial (fins l’any 1952 en que la parròquia es traslladà al nou temple del Grup Sant Narcís) i de vivenda per mestres, ... tot un "edificio de multiples servicios" tant a gust del llavors règim governant.

  Actualment, l’edifici en qüestió, popularment conegut com Col·legi Groc, convenientment renovat i ampliat segons les necessitats de cada època, correspon a l’Escola Santa Eugènia., ... l'única escola de Girona construïda de nova planta en el trist període de la Guerra Civil.

Plànol original del projecte de l'escola del Pla de Ter (AHMG) i fotografia àeria del mes de gener de 1939 on, dins el cercler vermell, es veu l'edifici escolar ja molt avançat (Ufficio Storico dell'Aeronautica Militare de Roma).

Arqueologia de l'aigua: La pedra 111

Escrito por quatrepedres 28-11-2016 en Arqueologia de l'aigua. Comentarios (0)

Un record "endemoniat"

  Al barri deSanta Eugènia de Ter hi ha un gran nombre de ponts, passeres i plataformes que permeten salvar còmodament els dos principals corrents d’aigua que travessen les seves terres – el riu Güell (natural) i la sèquia Monar (artificial) - però el més famós i recordat de tots, malgrat haver desaparegut fa moltes dècades, és el Pont del Dimoni.

  Aquest petit i senzill pont medieval d'una sola arcada fou construït l'any 1357 pel mestre d'obres Guillem Granollers de Montfullà per tal de salvar el riu Güell en el Camí Vell de Santa Eugènia. Estava situat a la part sud de l'actual Rotonda del Passeig d'Olot (on hi ha l’estació de la Girocleta), a l'alçada del carrer de la Mare de Déu de la Salut, antiga prolongació del Camí Vell fins al nucli del llavors petit poble de Santa Eugènia de Ter. La corda del seu arc mesurava 13 metres i es construí tot ell de pedra, amb l'arcada i les amples lloses de les baranes, per on rossolava la mainada, fetes amb blancs carreus de pedra calcària nummulítica extreta de les pedreres de Girona.

  Malgrat suportar durant segles les envestides de les aigües del Güell que tot sovint, amb les seves crescudes, provocava importants inundacions a tota la zona del Pla de Girona, a l'any 1968 sucumbí a la modernització del sector essent desmuntat per donar pas a una moderna plataforma sobre el riu canalitzat. Es numeraren i guardaren 185 dels carreus que el formaven, els més importants, per tal que un altre dia el pont fos muntat de nou en un altre indret. Durant molts anys les seves pedres restaren abandonades en un annex del Cementiri nou de Santa Eugènia de Ter, menys la núm. 111 que, recent encetat el segle XXI,  fou encastada a la paret de formigó del vestíbul de la nova església parroquial situada a Can Gibert del Pla; les demés esperen, de moment, en un magatzem municipal.

  Durant tots aquests anys hi ha hagut varis projectes per tornar-lo a reviure: sobre el riu Galligans tocant el passeig Arqueològic, a la Devesa, al poble de Monells, ... Però, de moment, malgrat els esforços dels eugeniencs i eugenienques, el recordat Pont del Dimoni encara està a l'espera de tornar a ser muntat en un emplaçament definitiu, el més a prop possible de l'original.  Diuen que falta molt poc ...

Curiositat: Rascador de sabates

Escrito por quatrepedres 24-11-2016 en . Comentarios (0)

No tant lluny en el temps ...

 En temps no gaire reculats, moltes cases disposaven d’un rascador de ferro de soles de sabates per treure’n el fang per tal de no embrutar dins la vivenda. Solien estar situats a l’entrada de la porta del carrer o a peu de les escales. En trobareu un en perfecte funcionament al carrer de Baix de Santa Eugènia de Ter. 

Arqueologia bèl•lica: La bomba que va obrir un carrer a l’eixample gironí

Escrito por quatrepedres 21-11-2016 en Arqueologia bèl.lica. Comentarios (0)

Horror + destrucció = urbanització

El dia 29 de gener de 1939, amb les darreres cuetejades de la guerra, l’aviació feixista realitzà un macabre bombardeig sobre Girona, concretament al Barri Vell, a la zona del Mercadal i al carrer de la Rutlla.

  Una de les bombes va caure de ple sobre les cases núm. 64 (cal Caio), 66 i 68 del carrer de la Rutlla que quedaren completament destruïdes pel seus devastadors efectes. Les cases mai més van ser reconstruïdes i, anys més tard, al 1944, l’Ajuntament gironí les acabà d’enderrocar per obrir l’actual carrer de Sant Joan Baptista la Salle.

Curiositat: Davant la imminent amenaça de bombardeig, la família Baulida de cal Caio (núm. 64 del carrer de la Rutlla) havia habilitat un petit i senzill refugi en una gruixuda paret mestra que la separava de la veïna casa de can Serra, en el mateix lloc on, antigament, hi havia hagut una porta de comunicació d’ambdós habitatges. Per tal de donar-li més consistència, la seva part frontal es tapava amb gruixudes travesses de fusta. Malgrat la seva aparent poca solidesa, l’improvisat refugi va aguantar l’impacte i explosió de la bomba que els caigué damunt salvant la vida als seus cinc ocupants, el matrimoni i tres fills, que només quedaren colgats de runa i pols.

Fotografies: CRDI Girona
Dibuix: Manel Baulida, supervivent de la bomba que va caure a cal Caio