quatre pedres ...

Arqueologia de l'aigua

Arqueologia de l'aigua: Un aqüeducte a Bescanó

Escrito por quatrepedres 04-05-2018 en Arqueologia de l'aigua. Comentarios (0)

Tecnologia romana al segle XX

A la zona de la Pilastra, poc abans d’entrar al poble de Bescanó,  a la falda de la muntanya i quasi a peu de carretera, hi ha un petit aqüeducte pertanyent a la xarxa de canals, recs i sèquies del municipi, els orígens dels quals es remunta a l’any 1876 gràcies a l’acció dels comtes de Berenguer. En aquesta xarxa hi destaquen el rec de Dalt (Gros) i el de Baix que, juntament amb tot un entramat de petites derivacions, han ajudat a convertir tot l’entorn de Bescanó en camps de conreu i de regadiu tot aprofitant les aigües del veí riu Ter.

La construcció del petit aqüeducte en qüestió és, segurament, fruït de les reformes i ampliacions que es feren a la xarxa durant els anys seixanta del segle passat quan es feu arribar l’aigua fins a Montfullà, Vilablareix i Salt. Una mostra més de la importància que l’aigua ha tingut, i té, en les nostres vides.

Arqueologia de l'aigua: Una "isla" al mig del pla

Escrito por quatrepedres 01-02-2017 en Arqueologia de l'aigua. Comentarios (0)

El carrer Illa de Santa Eugènia de Ter

  Si busquem el significat de la paraula “illa” al diccionari veurem que ens diu: «porció de terra envoltada d’aigua per tots costats». Per tant, es fa molt difícil imaginar una illa a l’antic poble de Santa Eugènia de Ter, però, la veritat és que, durant molts anys, n’existí una, avui del tot oblidada.

  El carrer Illa, situat al veïnat de La Rodona de Santa Eugènia de Ter, existeix al nomenclàtor des de 1930 i el seu nom ve donat pel fet que, al final d’aquest, hi havia un petit pont de pedra que, salvant el llit de riu Güell, conduïa a una porció de terra, de forma vagament triangular, popularment coneguda com “la isla” ja que estava envoltada per les aigües del riu Güell (abans d’ésser desviat), la sèquia Monar (abans de soterrar-se) i un canal de derivació (avui desaparegut) que comunicava ambdós. És a dir, una vertadera illa de terra, amb “quatre cases” al seu extrem oest i uns quants camps i hortes a la resta, completament envoltada d’aigua, tal i com es pot veure en la fotografia aèria de l’any 1938.

  Un nom de carrer gens arbitrari i del tot lògic, ... en el seu moment.

Arqueologia de l'aigua: La font de l'escorxador de Salt

Escrito por quatrepedres 27-01-2017 en Arqueologia de l'aigua. Comentarios (0)

La darrera font "provisional"

  Un cop passat el pont de la Central del Molí en direcció al Pla dels Socs, al costat mateix de l’antic escorxador (el matadero), hi ha una curiosa font feta de rajols. Malgrat que fa anys que no està operativa, és la darrera que resta dempeus de totes les “fonts provisionals”  construïdes a Salt entre els anys 1972 i 1980, la majoria d’elles l’any 1973, i que foren enderrocades o substituïdes per altres l’any 1982 . Però, quina és la seva història?

  A principis dels anys setanta del segle passat, amb la construcció de l’autopista (1971), es procedí a la desviació de la riera de la Massana. El nou llit de la riera es va fer a molta més fondària de la necessària i aquesta fou la causa de que es destruïssin gran part de les deus que subministraven aigua al pous tradicionals de la vila. El resultat fou que a l’any 1972 gran part dels pous de Salt van quedar eixuts sense aigua. Un gran problema pels vilatans si tenim en compte que el poble encara tardaria anys a estar connectat a la xarxa d’aigua potable i que els pous eren l’únic mitjà per poder disposar d’aigua als habitatges. Una solució, tot i que força cara i no garantida al 100%, era enfondir els pous  2 o 3 metres, però no tothom estava disposat a fer-ho. 

  Com a solució ràpida i efectiva, tot esperant que es fes realitat el projecte de portar la xarxa d’aigua potable de la potabilitzadora de Montfullà fins a Salt, l’Ajuntament dictaminà fer pous (de 20 a 25 m. de fondària) i connectar-los a fonts públiques per tal de subministrar aigua potable als veïns del poble. Fonts com les dels carrers Major (Escola La Farga), Sant Antoni i Moreneta, les de les places del Veïnat, de Sant Jaume, de la Vila i del Grup Verge Maria, la del passeig dels Països Catalans, ... Algunes d’elles simples embalums fets de rajol en forma de gegant hexaedre allargat (que servia de dipòsit) amb unes quantes aixetes. A partir d’aquell moment, va ser una cosa habitual veure cues de gent anant a buscar aigua en aquelles fonts proveïda de garrafes, galledes i algun “invent” casolà per no haver d’estar tota l’estona prement el polsador de l’aixeta; ... fins a l’any 1978, quan l’aigua potable començà a arribar a les cases de Salt.

  L’any 1982 es procedí a l’enderroc d’aquelles senzilles, però efectives, fonts provisionals essent substituïdes per d’altres més modernes o més artístiques connectades a la xarxa d’aigua potable. Només en subsistiren dues tal qual: la del carrer Major/Escola La Farga i la de l’escorxador. 

Avui, més de quaranta anys després, només la font de l’escorxador, tot i que molt malmesa i sense aigua, encara aguanta en seu lloc original malgrat la seva etiqueta de “provisional”. També, sota els emplaçaments d’aquelles fonts encara hi ha els seus respectius pous ja que només es van tapar però no pas cegar, ... per si de cas. 

  És una llàstima que l’Ajuntament no la torni a posar en funcionament, no crec que l’operació costés gaires diners i en podria gaudir un munt de gent que transita camí del Pla dels Socs, de les Deveses, del carril bici o, simplement, cap el proper Institut.

Arqueologia de l'aigua: El pont de la Central Elèctrica de Vilanna

Escrito por quatrepedres 26-01-2017 en Arqueologia de l'aigua. Comentarios (0)

Un pont a enlloc

  A la part del darrera de la Central Elèctrica de Vilannna hi ha un curiós pont que, actualment, no porta a gaire enlloc ja que el camí s’acaba en un camp de blat de moro. Una potent obra d’enginyeria que permetia salvar al canal de derivació del salt d’aigua de la central elèctrica. Aquesta, d’estil modernista, va ser dissenyada, a petició de Ramon Berenguer i Llobet, compte de Berenguer i Marquès de Garcillano, per l’arquitecte Joan Roca i Pinet, entrant en funcionament l’any 1906 amb maquinària de l’engenier B. Thomas Sala de “Construcciones Hidráulicas e Industriales”.

  Qui sap si aquest pont, en temps reculats, era l’accés a un dels molts camins de carro que, amb els anys, s’han anat perdent per les nostres contrades ...

Arqueologia de l'aigua: La pedra 111

Escrito por quatrepedres 28-11-2016 en Arqueologia de l'aigua. Comentarios (0)

Un record "endemoniat"

  Al barri deSanta Eugènia de Ter hi ha un gran nombre de ponts, passeres i plataformes que permeten salvar còmodament els dos principals corrents d’aigua que travessen les seves terres – el riu Güell (natural) i la sèquia Monar (artificial) - però el més famós i recordat de tots, malgrat haver desaparegut fa moltes dècades, és el Pont del Dimoni.

  Aquest petit i senzill pont medieval d'una sola arcada fou construït l'any 1357 pel mestre d'obres Guillem Granollers de Montfullà per tal de salvar el riu Güell en el Camí Vell de Santa Eugènia. Estava situat a la part sud de l'actual Rotonda del Passeig d'Olot (on hi ha l’estació de la Girocleta), a l'alçada del carrer de la Mare de Déu de la Salut, antiga prolongació del Camí Vell fins al nucli del llavors petit poble de Santa Eugènia de Ter. La corda del seu arc mesurava 13 metres i es construí tot ell de pedra, amb l'arcada i les amples lloses de les baranes, per on rossolava la mainada, fetes amb blancs carreus de pedra calcària nummulítica extreta de les pedreres de Girona.

  Malgrat suportar durant segles les envestides de les aigües del Güell que tot sovint, amb les seves crescudes, provocava importants inundacions a tota la zona del Pla de Girona, a l'any 1968 sucumbí a la modernització del sector essent desmuntat per donar pas a una moderna plataforma sobre el riu canalitzat. Es numeraren i guardaren 185 dels carreus que el formaven, els més importants, per tal que un altre dia el pont fos muntat de nou en un altre indret. Durant molts anys les seves pedres restaren abandonades en un annex del Cementiri nou de Santa Eugènia de Ter, menys la núm. 111 que, recent encetat el segle XXI,  fou encastada a la paret de formigó del vestíbul de la nova església parroquial situada a Can Gibert del Pla; les demés esperen, de moment, en un magatzem municipal.

  Durant tots aquests anys hi ha hagut varis projectes per tornar-lo a reviure: sobre el riu Galligans tocant el passeig Arqueològic, a la Devesa, al poble de Monells, ... Però, de moment, malgrat els esforços dels eugeniencs i eugenienques, el recordat Pont del Dimoni encara està a l'espera de tornar a ser muntat en un emplaçament definitiu, el més a prop possible de l'original.  Diuen que falta molt poc ...