quatre pedres ...

HISTÒRIA D'ESPARDENYA amb Jaume Prat i Pons

"La història només parla dels rics, menys algunes vegades quan també recorda els herois"

Arqueologia de l'aigua: La font de l'escorxador de Salt

Escrito por quatrepedres 27-01-2017 en Arqueologia de l'aigua. Comentarios (0)

La darrera font "provisional"

  Un cop passat el pont de la Central del Molí en direcció al Pla dels Socs, al costat mateix de l’antic escorxador (el matadero), hi ha una curiosa font feta de rajols. Malgrat que fa anys que no està operativa, és la darrera que resta dempeus de totes les “fonts provisionals”  construïdes a Salt entre els anys 1972 i 1980, la majoria d’elles l’any 1973, i que foren enderrocades o substituïdes per altres l’any 1982 . Però, quina és la seva història?

  A principis dels anys setanta del segle passat, amb la construcció de l’autopista (1971), es procedí a la desviació de la riera de la Massana. El nou llit de la riera es va fer a molta més fondària de la necessària i aquesta fou la causa de que es destruïssin gran part de les deus que subministraven aigua al pous tradicionals de la vila. El resultat fou que a l’any 1972 gran part dels pous de Salt van quedar eixuts sense aigua. Un gran problema pels vilatans si tenim en compte que el poble encara tardaria anys a estar connectat a la xarxa d’aigua potable i que els pous eren l’únic mitjà per poder disposar d’aigua als habitatges. Una solució, tot i que força cara i no garantida al 100%, era enfondir els pous  2 o 3 metres, però no tothom estava disposat a fer-ho. 

  Com a solució ràpida i efectiva, tot esperant que es fes realitat el projecte de portar la xarxa d’aigua potable de la potabilitzadora de Montfullà fins a Salt, l’Ajuntament dictaminà fer pous (de 20 a 25 m. de fondària) i connectar-los a fonts públiques per tal de subministrar aigua potable als veïns del poble. Fonts com les dels carrers Major (Escola La Farga), Sant Antoni i Moreneta, les de les places del Veïnat, de Sant Jaume, de la Vila i del Grup Verge Maria, la del passeig dels Països Catalans, ... Algunes d’elles simples embalums fets de rajol en forma de gegant hexaedre allargat (que servia de dipòsit) amb unes quantes aixetes. A partir d’aquell moment, va ser una cosa habitual veure cues de gent anant a buscar aigua en aquelles fonts proveïda de garrafes, galledes i algun “invent” casolà per no haver d’estar tota l’estona prement el polsador de l’aixeta; ... fins a l’any 1978, quan l’aigua potable començà a arribar a les cases de Salt.

  L’any 1982 es procedí a l’enderroc d’aquelles senzilles, però efectives, fonts provisionals essent substituïdes per d’altres més modernes o més artístiques connectades a la xarxa d’aigua potable. Només en subsistiren dues tal qual: la del carrer Major/Escola La Farga i la de l’escorxador. 

Avui, més de quaranta anys després, només la font de l’escorxador, tot i que molt malmesa i sense aigua, encara aguanta en seu lloc original malgrat la seva etiqueta de “provisional”. També, sota els emplaçaments d’aquelles fonts encara hi ha els seus respectius pous ja que només es van tapar però no pas cegar, ... per si de cas. 

  És una llàstima que l’Ajuntament no la torni a posar en funcionament, no crec que l’operació costés gaires diners i en podria gaudir un munt de gent que transita camí del Pla dels Socs, de les Deveses, del carril bici o, simplement, cap el proper Institut.

Arqueologia de l'aigua: El pont de la Central Elèctrica de Vilanna

Escrito por quatrepedres 26-01-2017 en Arqueologia de l'aigua. Comentarios (0)

Un pont a enlloc

  A la part del darrera de la Central Elèctrica de Vilannna hi ha un curiós pont que, actualment, no porta a gaire enlloc ja que el camí s’acaba en un camp de blat de moro. Una potent obra d’enginyeria que permetia salvar al canal de derivació del salt d’aigua de la central elèctrica. Aquesta, d’estil modernista, va ser dissenyada, a petició de Ramon Berenguer i Llobet, compte de Berenguer i Marquès de Garcillano, per l’arquitecte Joan Roca i Pinet, entrant en funcionament l’any 1906 amb maquinària de l’engenier B. Thomas Sala de “Construcciones Hidráulicas e Industriales”.

  Qui sap si aquest pont, en temps reculats, era l’accés a un dels molts camins de carro que, amb els anys, s’han anat perdent per les nostres contrades ...

Curiositat: El Flatiron català de Barcelona

Escrito por quatrepedres 15-12-2016 en . Comentarios (0)

Un edifici triangular en el carrer del Triangle

  A Manhattan (Nova York) hi ha un munt d’edificis emblemàtics entre els que destaca, per la seva peculiar forma triangular (o de planxa) el Flatiron Building (originàriament Fuller Building) que, situat al número 175 de la Quinta Avinguda amb Brodway, projectat per l’arquitecte Daniel H. Burnham i construït l’any 1902, va ser, amb els seus 21 pisos,  l’edifici més alt de la ciutat del seu moment.

 Però no ens cal anar tant lluny per contemplar un edifici de forma triangular que, modestament, ens recordi al parent ric novaiorquès.  A Barcelona, molt a prop de l’antic mercat del Born, a la cantonada formada pels carrers del Rec i del Triangle, hi trobem el seu parent pobre: un curiós i estret edifici de cinc plantes de forma també triangular que impressiona només veure’l ja que sembla ben bé que, per la seva aparent fragilitat, es pot desintegrar en qualsevol moment. Aquest no el va dissenyar cap arquitecte de renom, ni pretenia ser l’edifici més alt de la ciutat, ni tant sols té nom oficial, tot i que la gent del voltants el coneix com “el Flatiron català”, només se sap que se li va donar aquesta curiosa forma per tal d’aprofitar fins el darrer mil·límetre el solar que ocupa.

  El que no he pogut esbrinar és que va ser primer, si el carrer del Triangle o l’edifici amb forma triangular. Casualitat?

Curiositat: Una cabina de telèfon al s. XXI

Escrito por quatrepedres 13-12-2016 en . Comentarios (0)

Quan fer una trucada telefònica era tot un ritual

  Malgrat que l’origen de les cabines telefòniques al nostre país cal buscar-lo als anys trenta del segle passat, no fou fins als anys seixanta quan apareixerien les recordades cabines tal qual vam conèixer (i utilitzar) els que tenim una certa edat.

  Aquelles caixes metàl·liques, d’estructura d’alumini envidriades i amb portes corredisses, que moltes vegades no tancàvem del tot per por a no poder-ne sortir (i més després de veure com en José Luís López Vázquez hi quedava tancat a la pel·lícula “La cabina”), i amb un massís i contundent telèfon (primer amb marcador de disc i, més tard, de botons), van servir a diverses generacions per comunicar-se molt abans que s’inventessin els telèfons mòbils, llavors pura ciència ficció tal i com ens havia mostrat la recordada sèrie televisiva Star Trek. Des d’aquelles baluernes es podien fer trucades provincials, nacionals i internacionals, demanar un número de telèfon a informació (al núm. 003 on hi havia una, més o menys, simpàtica operadora i no un robot com ara) i, fins i tot, es podia demanar l’hora exacte (llavors si que et sortia una veu robotitzada). També, algunes d’elles, disposaven de la corresponent Guia Telefónica de la província en suport paper que, la majoria de vegades, estava més que “sabotejada”.

  Per justificar la necessitat de les cabines telefòniques hem de tenir en compte que, en aquella època no tant reculada, no tothom disposava de telèfon fix a casa i que, per a poder-ne disposar, la Compañía Telefónica Nacional de España (CTNE) tardava un any a muntar-te’l des del moment que el demanaves, així va passar a casa meva l’any 1972 ..., i encara gràcies!

  Per poder trucar havies d’inserir, en un primer moment fitxes i, més tard, monedes, llavors pessetes (1, 5, 25, 50 i 100 ptes), que et donaven un temps limitat de trucada i que, per tant, t’obligaven a anar posant monedes quan, mentre parlaves, senties el característic “pip” que t'indicava que el saldo estava a punt d’exhaurir-se. També existia la picaresca per estalviar-se de pagar per trucar; recordo de posar-hi volanderes metàl·liques de grossor similar a un moneda de duro (5 ptes), tot i que no sempre funcionaven i el que aconseguies era embussar-lo i no poder trucar, també de posar-hi una moneda amb un cordill o fil de cuca i estirar perquè quedés en un punt de “no retorn” que permetia trucar un temps indefinit i, fins i tot, havíem arribat a fer un invent amb un encenedor de cuina Magiclick i dos cables amb el qual donàvem impulsos elèctrics al cos metàl·lic del telèfon i que ell interpretava com a monedes introduïdes. Quins temps!

  També, moltes vegades, quan localitzaves un cabina te la trobaves inservible: manipulada, amb el cable de l’auricular tallat, el calaix de les monedes rebentat, els vidres trencats, ... Sempre vaig suposar que aquest era el motiu de que, moltes vegades, hi havia dos cabines de costat. Malgrat que a Espanya van arribar a haver-hi més de 100.000 cabines, avui és una vertadera tasca detectivesca barrejada amb la sort el fet de trobar-ne una de les 25.000 més modernes cabines en forma de tòtem publicitari amb un telèfon a cada costat, un d’ells adaptat.

  Ah! i també hi havia locutoris de la mateixa Compañía Telefónica des d’on es podia trucar, còmodament assegut, dins d'un petita cabina individual. I si ho feies més tard de les 20 hores o en cap de setmana la trucada et sortia per menys de la meitat de preu.

  És una llàstima que aquí no s’hagin conservat algunes d’aquelles entranyables cabines com a record tal i com han fet en alguns poblets de la Catalunya Nord, on encara te’n trobes com a una mena de monuments integrats al paisatge urbà.

Arqueologia bèl·lica: Monument misteriós al cementiri de Girona

Escrito por quatrepedres 29-11-2016 en Arqueologia bèl.lica. Comentarios (0)

De quan el braç dret de molta gent tenia una molla ...

  Al cementiri vell de Girona, en un discret racó, hi ha un monument construït amb blocs de pedra i amb una creu gravada, res estrany si es té en compte el terreny sobre on està situat. Però, el fet que també s’hi observi clarament el lloc on, en d’altres temps, hi havia hagut una inscripció avui esborrada, el fa realment misteriós.

  Doncs bé, val a dir que aquest monument va aterrar al cementiri el mes de febrer de 1988, quan les Brigades Municipals el van desmuntar, bloc a bloc, del seu lloc original: la plaça Poeta Marquina. Fins no fa molt, encara s’hi podia llegir la seva inscripció: "La IV División Navarra a sus caídos en esta zona. 1936-1939"

  Originàriament, fou col·locat l’any 1945, durant la dura postguerra, en la popularment coneguda com a plaça del Carril per, tal i com anunciava la seva inscripció, retre homenatge, tant a gust del dictador, als “caídos” de les tropes de la IV División de Navarra que, comandades pel general Camilo Alonso Vega, íntim amic de Franco, i encapçalades per un grup de Tropas Regulares Indígenas a cavall, a les 10 del matí del dia 4 de febrer de 1939, entraren, sense cap resistència a una Girona fumejant, mig enrunada, desolada i famolenca, amb més de 120 edificis afectats pels bombardeigs i els incendis provocats. Aquells soldats “llibertadors” que desfilaren entre els “alegres i esperançats” partidaris franquistes, molts dels quals penjaren llençols blancs al balcó de casa seva, que els aclamaren amb entusiastes crits tot fent la imposada salutació feixista, braç dret enlairat. Per contra, els “perdedors” que no havien aconseguit fugir de la ciutat els “reberen” tancats i en silenci dins les seves llars tot tement el pitjor. Segons la premsa franquista de l’època, aquell dia, per fi s’havia produït "la gloriosa liberación de la última capital catalana" (El Avisador Numantino) i, per tant, la ciutat ja es trobava dins la "España de Franco"; "GERONA ES YA DE ESPAÑA", fou el contundent titular del Noticiero de Soria.

Fotos superiors: Les tropes franquistes, amb el general Camilo Alonso Vega al capdavant, passant per l'actual Rambla de la Llibertat (Portada de la revista FOTOS: semanario gráfico nacionalsindicalsta; núm. 103 del 18 de febrer de 1939) i el monument en el seu enclavament original abans d'ésser desmuntat i traslladat (CRDI).


Curiositat: Val a dir que aquest monument no és únic i original. Existeixen un munt de còpies idèntiques del mateix (només canvia un xic el text de la inscripció depenent del lloc on està enclavat) repartides pels llocs on la IV División de Navarra va exercir de ferri “llibertador”. Actualment, trobareu el mateix monument a Santander, Reinosa, Múrcia, Vinarós, Legutio i Benicarló. Segurament, n’hi havia hagut molts més.

Monuments idèntics de Reinosa i Múrcia.