quatre pedres ...

HISTÒRIA D'ESPARDENYA amb Jaume Prat i Pons

"La història només parla dels rics, menys algunes vegades quan també recorda els herois"

Curiositat: Un arc a la platja

Escrito por quatrepedres 28-05-2018 en Arqueologia bèl.lica. Comentarios (0)

L’arc de pedra natural de Portitxol (L’Escala)

  Tothom que camina pel passeig que porta de l’Escala a Sant Martí d’Empúries queda embadalit per les seves magnífiques vistes panoràmiques del golf de Roses, per les immenses ruïnes de l’antiga ciutat de Ἐμπόριον (Emporion en grec antic,  Emporiae pels romans i Empúries per nosaltres), amb el seu omnipresent moll grec, i per la bellesa del petit nucli antic de Sant Martí; però aquest recorregut guarda un petit tresor natural: un arc de pedra natural.

  Anomenat Arc de Portitxol pel fet d’estar situat al costat mateix d’aquesta popular platja no deixa indiferent a ningú, cas que el vegi. Molta gent hi passa gairebé a tocar i no el detecta, segurament per la bellesa de tot el paisatge que l’envolta.

  Una meravella natural amb data de caducitat ja que, amb el pas del temps, a causa de l’acció de l’aigua, una de les seves bases cada vegada es va aprimant més, fins que un dia ...

  Una mica d’arqueologia bèl·lica:  Prop de l’arc, seguint el camí tota vora del mar direcció a l’Escala, molt ben camuflat entre les roques, trobarem un petit búnquer republicà a mode de senzilla bateria de costa, un contundent record de la Guerra Civil (1936-1939). Com a curiositat dir que, si mireu al costat esquerra d’aquest búnquer veureu un enorme sot de forma més o menys arrodonida que dóna directament al mar. Aquest espai a les roques no es va formar de manera natural, va ser excavat (segurament dinamitat) amb la intenció de construir un altre búnquer bessó a l’existent, aquest però mirant a mar obert. Coses dels militars.


Arqueologia espardenyil: Plaques d'anivellació

Escrito por quatrepedres 24-05-2018 en Arqueologia espardenyil. Comentarios (0)

Les restes del primer mapa topogràfic d’Espanya

  Passejant pel carril bici que ressegueix l’antic tram de la via del Tren d’Olot trobarem que, en quasi totes les velles estacions, hi ha una curiosa placa de ferro fos amb forma ovalada que indica l’altura sobre el nivell del mar d’aquell lloc.

  Aquestes plaques tenen el seu reculat origen amb la creació, l’any 1856, del Instituto Geográfico y Estadístico amb la missió, entre altres tasques, d’elaborar el mapa topogràfic d’Espanya. Una feina que no s’acabaria definitivament fins a l’any 1966, 110 anys després! Per a tal feina de precisió es van seguir, majoritàriament, els traçats de les vies de comunicació, carreteres i línies de ferrocarril, existents a l’època. Les plaques ovalades, la majoria col·locades entre els anys 1871 i 1925, senyalaven la presència d’una altra senyal d’anivellació consistent en uns simples claus de bronze col·locats en el lloc precís, paret o terra depenent d’on toqués, alguns d’ells amb unes inicials i un número d’ordre gravats a la cabota,.

  En totes aquestes plaques també hi destaca una frase lapidària a sota mateix del nombre que indica l’altitud: “Altura sobre el nivel medio del Mediterráneo en Alicante”. Aquesta màxima es deu al fet que, a Espanya, es va escollir Alacant com a punt de referència pel fet que les fluctuacions de la marea terrestre – diferència entre la baixamar i la plenamar – era de tan sols uns 20 cm., la més petita de tota la península Ibèrica. Concretament, el punt 0 es localitzava a pocs metres de l’ajuntament alacantí, al costat de les escalinates del port esportiu.

  Repartides per tota Espanya, es van arribar a posar més de 2.000 d’aquestes plaques. Avui, quan no passen desapercebudes, només són un simple record de quan les coses es feien “a poc a poc i amb bona lletra”.

Fotografies: placa i estació de Bonmatí-Vilanna de l'antic Tren d'Olot

Curiositat: podem trobar una d'aquestes plaques molt a prop de la catedral de Girona, a la façana de l'actual Museu d'Història. Allà hi havia hagut l'Institut Vell que comptava amb un important observatori meteorològic.

Curiositat: L’edifici més alt de Girona

Escrito por quatrepedres 22-05-2018 en Curiositats. Comentarios (0)

El Pirulí, la ciutat als seus peus

 La torre de telecomunicacions, popularment coneguda com el «pirulí», existent en el sector de la Font de la Pólvora de la zona de les Pedreres al costat mateix de l’antic fort dels Caputxins (1707) i del més modern polvorí d’artilleria (1924), fou construïda per la companyia Telefónica tot just encetada la dècada dels anys noranta del segle XX amb l’objectiu d’instal·lar-hi multitud d’antenes parabòliques per als diferents radioenllaços, bàsicament per als telèfons, televisió i ràdio del moment i també amb la vista posada als llavors imminents Jocs Olímpics de Barcelona’92, per tal de recollir les comunicacions provinents de Banyoles, subseu olímpica de les proves de rem.

  La seva història començà a principis de l’any 1989 quan Telefónica buscà un indret pels voltants de Girona per emplaçar-la. La zona escollida en primera instància fou la del Castell de Sant Miquel que finalment fou desestimada per considerar-se excessiu l’impacte visual d’una construcció de les seves característiques en aquell lloc. L’Ajuntament oferí com alternatives Montjuïc, el Puig d’en Roca i les Pedreres, lloc on finalment es portà a terme després del vist-i-plau de la Prefectura d’Aviació Civil i de l’oportuna redacció d’un Pla Especial juntament amb la requalificació dels terrenys escollits degut al interès social del projecte ja que el solar en qüestió estava qualificat dins el Pla General com a sòl no urbanitzable. Així, al mes de juliol de 1989, l’Ajuntament de Girona aprovà la venta dels terrenys a la companyia Telefónica per 25 milions de pessetes (150.000 €); en el mateix acord, el ple inclogué una clàusula en la qual es demanava garanties de que la torre a construir tingués un cert “valor arquitectònic”. El pressupost global s’enfilà fins els 700 milions de les antigues pessetes (4.200.000 €), dels quals 300 es destinaren a l’obra civil (torre i edifici annex) i la resta a tot l’equipament de transmissió. L’empresa Ferrovial SA fou l’encarregada de materialitzar el projecte que s’inicià el mes d’agost de 1990. Per a la construcció de la colossal torre de 112 m. d’alçada van emprar-se 1.100 m³ de formigó i 120 tones de varetes d’acer i va ser aixecada, en només un mes, per un procediment d’encofrat lliscant, a una velocitat de dos a tres metres per dia. Al peu de la torre s’hi construí l’edifici destinat, al seu moment, a servir d’instal·lació de radioenllaços i d’estació base per a serveis de telefonia mòbil automàtica, servei de radiomissatgeria, radiotelefonia de servei, radiotelefonia de grup tancat i d’altres possibles futurs serveis.

  Fou totalment enllestida el mes de setembre de 1991 i oficialment inaugurada a quarts de dues de la tarda del dia 25 de gener de 1992 pel llavors ministre de d’Obres Públiques i TransportsJosep Borrell, el qual assegurà que amb el nou pirulí Girona s’ha convertit en un dels punts més avançats del país en infrastrutura de telecomunicacions; alhora que el director provincial de Telefónica, Santiago Pratdepadua, qualificava l’obra d’aposta de futur de Telefónica.

  Des d’un primer moment, el monumental cilindre de formigó aixecà certa polèmica ciutadana, no tant per la seva conveniència tècnica a favor de la modernització de les telecomunicacions, si no des del punt de vista estètic, més que res per l’impacte visual que provocava en la fins llavors tradicional imatge de Girona. Més encara quan, a finals del mateix 1992, la premsa gironina esbombà la seva poca, per no dir quasi nul·la, activitat, ... el «pirulí» de Girona treballa sota mínims. Sembla ser que, fins i tot, la seva participació en el procés de comunicació entre Banyoles i el món dels Jocs Olímpics Barcelona’92 va ser totalment simbòlica, un “roc a la faixa” per si fallava el sistema principal, funcionant només una petita antena parabòlica de la companyia Alcatel que connectà la subseu amb la xarxa de l’organització dels Jocs a través del sistema Trucking (radiofonia) que permetia crear diferents grups tancats amb un únic equip fent possible les comunicacions bidireccionals però no simultànies (l’emissor i el receptor es diuen la paraula «canvi» per agafar el torn de paraula).

  A l’any 1994, amb l’arribada de la Telefonia Mòbil Automàtica (TMA), el sistema de recerca paneuropeu (anomenat Ermes permetia enviar missatges unidireccionals per i des de tot Europa) i d’altres avenços del moment donaren una mica d’aire i esperança als 700 milions d’inversió. Però només va ser un petit miratge, malauradament, la imparable evolució de les noves tecnologies en el terreny de la telefonia, la televisió i la imatge digitals va anar per uns altres costat i la gegantina construcció de ciment continuà funcionant sota mínims fins arribar als nostres dies.

  Malgrat ser una “versió modesta” de la que, per la mateixa època, es construí a la serra de Collserola de Barcelona, la seva impressionant estructura troncocònica amb base rodona i columna de formigó amb el terç superior bastit amb plataformes circulars o anelles i acabada amb una llarga antena metàl·lica la situa, amb els seus 112 m. d’alçada total, en l’edifici més alt de Girona i un dels punts més emblemàtics del modest skyline de la ciutat. Passat el quart de segle de la seva construcció, pot ser ha arribat el moment de recuperar-la per a la ciutat i, aprofitant la seva alçada i situació, convertir-la de manera permanent en un privilegiat mirador de Girona i els seus voltants com ja va fer-se esporàdicament els estius de 1996 i 1997 amb la iniciativa turística municipal anomenada "Girona des dels turons: una visió poètica".

Algunes dades tècniques:

-  Alçada sobre el nivell del sòl: 112 m.

-  Elevació sobre el nivell del mar: 178 m.

-  Profunditat fonaments: 25 m.

-  Altura fust formigó: 82 m.

-  Altura pal metàl·lic: 30 m.

-  Forma: troncocònica amb 9 m. de diàmetre exterior a la base i de 4,4 m. a la cota 80

-  Gruix del formigó: 45 cm. a la base i 30 cm. al cim

-  Plataformes obertes: 9

-  Plataformes tancades: 1

-  Oscil·lació: 2 cm. amb vent de 120 Km/h  (pot aguantar vents de fins a 380 km/h)

-  Graons fins la base metàl·lica: 412

-  Balises: 2 d’alta intensitat situades a 55 i 112 m. respectivament

-  Edifici annex d’equipaments: 2 plantes i 500 m²

-  Superfície total parcel·la: 2.000 m²

-  Pressupost obra civil: 300 milions de pessetes (1.800.000 € aprox.)

-  Cost total equipada: 700 milions de pessetes (4.200.000 € aprox.)

  A part del ja sabut nom de «pirulí», en referència al motiu per la que es coneix a la similar madrilenya torre de comunicacions Torrespaña (232 m.) construïda entre els anys 1981 i 1982 per donar cobertura al Mundial de Futbol Espanya-82, durant els seus dos decennis de vida, la premsa gironina l’ha “rebatejat” amb multitud de curiosos noms per (mal)parlar-ne, aquí en teniu uns quants: “el cilindre de Telefónica”, “l’intrús nocturn” (en referència als seus senyals lluminosos), “sinistra construcció”, “campanar modern”, “gegant adormit” (per la seva poca activitat), “hectòmetre de ferro i ciment” (per la seva alçada) i “catedral de fi de mil·lenni”.

Fotografies de la construcció prodecents del CRDI de Girona. 

Curiositat: El Pinotxo més gran del món

Escrito por quatrepedres 21-05-2018 en Curiositats. Comentarios (0)

Hi havia una vegada un tros de fusta ...

  Així comença "Les aventures d’en Pinotxo", un llibre atemporal, igual que la història que explica, que va ser escrit per Carlo Lorenzini (1829-1893) sota el pseudònim de Collodi, en honor al petit poble del mateix nom, situat a la Toscana italiana, on aquest passà la seva infància. La història d’un ninot de fusta a qui li creix el nas cada vegada que diu una mentida, una història que va traspassar les pàgines del llibre i va integrar-se totalment en el nostre dia a dia, tant en el nostre pensament com en el nostre llenguatge comú. A qui no li han dit mai: “Si dius mentides et creixerà el nas com a en Pinotxo”  

  El llibre, il·lustrat per Enrico Mazzanti, fou publicat per un diari italià entre 1883 i 1883 amb els títols “Storia di un burattino” (Història d’un titella) i “Le avventure di Pinocchio” (Les aventures d’en Pinotxo). Però, quan parlem d’aquest personatge, a tots ens ve al cap la pel·lícula animada de Disney de 1940, amb una adaptació lliure de la història molt més infantilitzada que l’original, pensada més pel públic adult.

  A l’any 2009, al popular poble de Collodi, al costat mateix del senzill parc temàtic, dels anys cinquanta del segle passat, dedicat al famós personatge, s’hi va inaugurar una estàtua gegant del titella. Una imponent figura de fusta de 16 metres d’alçada realitzada pels fusters del Atelier Volet del poble suís de Saint Legier, ... el Pinotxo de fusta més gran del món.

... Que còmic resultava jo quan era un ninot! I que content estic ara després d’haver-me transformat en un nen normal!

- FI -


Curiositat: Animals de pedra al cingles de Tavertet

Escrito por quatrepedres 16-05-2018 en Curiositats. Comentarios (0)

Una tortuga al cim del morro de l’abella

   Entre les moltes meravelles que hi en el cingles de Tavertet (Osona), tot limitant amb la vall del riu Ter, hi ha un espectacular balcó allargassat de pedra que, com una península, sobresurt del cingles: el Morro de l’Abella que, amb els seus 674 m. d’altitud,deu al seu nom a la característica forma rocosa del seu punt més avançat.

  Continuant amb la “fauna” de pedra,  dalt de l’esplanada que corona aquest espectacular mirador del Pantà de Sau, hi ha una modesta formació rocosa en forma d’una, fàcilment reconeixible, tortuga, que sol passar desapercebuda per la majoria dels seus visitants tot i que hi passen pel seu costat mateix per accedir a la punta.